2016, maig

Alice MunroEstimada Vida

Estimada vida

[Resum] L’escriptora adverteix d’aquesta obra que «les quatre peces finals d’aquest llibre no són ben bé contes. Formen una unitat a part, autobiogràfica, en el fons, per bé que no sempre del tot fidel als fets. Em penso que són les primeres i les darreres paraules i les més íntimes que he de dir sobre la meva vida”. En aquest recull de contes, la maduresa narrativa de Munro en permet reconèixer el misteri contingut en el més petit fragment de qualsevol vida, els corrents irracionals que determinen les accions dels personatges més sensats i la perplexitat i l’excitació que significa formar part de la vida.

[GdL-EB, Mariona Rodà] Alice Munro neix el 1931 a Ontàrio en una regió predominantment agrícola –fet que influirà enormement en tota la seva obra. Inicia estudis de periodisme i filologia anglesa, però aviat els deixarà per casar-se.

Té tres filles i fa de mestressa de casa mentre ajuda el seu marit a la llibreria. En el poc temps lliure que li queda escriu contes sense dir-ho a ningú. Una dona escriptora? Això mai, en un entorn rural! Poc a poc, amb el temps, comença a tenir èxit i a partir del 68 comença a publicar.

Al llarg dels anys va acumular tots el premis haguts i per haver fins que finalment al 2013 rep el Nobel. Molts escriptors la consideren una de les millors escriptores en llengua anglesa i és, per sobre de tot, una escriptora de contes –més que una novel·lista.

En els seus contes hi habita el paisatge típicament canadenc: boscos i rius, pagesos i  el seu món agrícola. Sovint els seus personatges estan condicionats per aquest paisatge dur i inhòspit que, juntament amb un sentiment religiós representat per un protestantisme dur, ens dibuixa un panorama difícil i pertorbador.

A Massa felicitat les protagonistes dels contes són gairebé totes dones dedicades a feines quotidianes –mai cap heroïna.  Munro explora fins al fons les relacions humanes (odis, gelosies, passions) i ens mostra, en el seu jo més íntim, cadascuna de les petites tragèdies que totes les protagonistes porten ben amagades en el seu interior. Es fa palpable la tensió constant entre la predeterminació social i la voluntat personal (és la seva motxilla personal). La naturalitat en la manera de descriure els personatges  fa que, a primera vista, no s’apreciï la perfecció literària i el gran treball de redacció que s’hi amaga al darrere.

Per transmetre’ns la realitat utilitza molta adjectivació i molts adverbis. Així aconsegueix  precisió descriptiva. És capaç de fer-nos reviure un arbre o una planta… Fa servir molt la primera persona per encomanar l’efecte de proximitat i calidesa. Es considera una virtuosa en l’art de construir històries i sovint inclou un conte dins d’un altre. En definitiva: Munro no és una escriptora d’avantguarda; no proposa una ruptura formal i tampoc li interessa gens ni mica allò que pot ser escandalós. El gran mèrit de l’autora consisteix en què, malgrat parlar de la seva quotidianitat (la societat canadenca agrària del seu temps) és capaç de transformar allò local en universal.

[Crítica, blog Tot és una mentida]

[Crítica, blog La serp blanca]

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s